Les fonts mitogràfiques han contaminat ja des de la mateixa consolidació literària d’aquests fonts en poemes èpics la recerca del passat arcaic de l’Antiga Grècia més enllà d’aquella època considerada de “segles foscos”. La contaminació la trobem en Homer, és clar, i en Pausànies, i en la historiografia post-clàssica, naturalment. Arriba fins els nostres dies, en la mesura que la definició moderna de “civilització micènica” deriva de les excavacions de Heinrich Schliemann (nascut el 1822) al Peloponès, mentre que la de la “civilització minoica” deriva de les excavacions d’Arthur Evans (nascut el 1851) a Creta. És simptomàtic, doncs, que un article de Nature publicat avançadament ahir dugui per títol “Genetic origins of the Minoans and the Mycenaeans“.
Esquema de la diferenciació genètica entre quatre poblacions del II mil·lenni a.C. (micènics, minoics de Lasithi, minoics d’Herakleion i anatolis de l’Edat del Bronze) i poblacions modernes de l’Euràsia Occidental
Dades genòmiques de 19 individus de l’Edat del Bronze
Iosif Lazaridis et al. analitzen en aquest article dades genòmiques de 19 individus de l’Edat del Bronze, que inclouen persones associades a la cultura minoica de Creta, a la cultura micènica de la Grècia continental i a cultures de l’Anatòlia Sud-occidental. Minoics, micènics i troians,
per dir-ho en termes mitogràfics.
Les dades de Lazaridis et al. indiquen una similitud genètica entre “minoics” i “micènics”. Tots dos grups deriven un 75% de la seva ascendència de les primeres poblacions neolítiques de l’Anatòlia Occidental i de l’Egeu. El 25% restant correspon bàsicament a poblacions antigues originàries del Caucas i de la Meseta Iraniana. Hi ha, però, una particularitat entre els “micènics” i és un component d’ascendència menor associat a les poblacions caçadores-recol·lectores de l’Europa Oriental i Sibèria. Aquesta ascendència hauria arribat als micènics a través de les estepes eurasiàtiques o de les regions pòntiques.
Els grecs moderns s’assemblen més en aquesta composició genètica als micènics, bo i afegint una menor importància en la població moderna de l’ascendència del Neolític Primerenc.
Lazaridis et al. conclouen que “els nostres resultants donen suport a la idea de continuïtat però no d’aïllament en la història de les poblacions de l’Egeu, abans i després de l’època de les primeres civilitzacions“.
La mitografia, és clar, continuarà amb els seus prejudicis. La diferència entre “micènics” i “minoics” que registren Lazaridis et al., s’explicarà per alguna aportació septentrional, associada a l’aspecte diví (i.e. nòrdic) que tan sovint Homer atribueix a l’aristocràcia aquea. I la dilució parcial experimentada pels grecs moderns respecte dels micènics serà atribuïda fàcilment a les invasions, començant per les invasions dòriques (els Heràclides del mite) i acabant per les que s’escaigueren en el període bizantí i otomà.