El darrer número de la revista Nature dedica la portada (“The Human Epoch”) a l’impacte de la humanitat en l’ecosfera. Particularment, la revista inclou una perspectiva de Simon L. Lewis i Mark A. Maslin, del Departament de Geografia de l’University College London. Aquesta perspectiva du per títol “Definir l’antropocè”.
L’antropocè
La divisió clàssica de la paleontologia entre una Era Primària (Paleozoica), Secundària (Mesozoica) i Terciària (Cenozoica) fou aprofundida amb una periodització detallada de cadascuna d’aquestes eres. El Cenozoic fou subdivit en períodes successius: Paleocè, Eocè, Oligocè, Miocè, Pliocè, Pleistocè i Holocè. L’holocè (“completament recent”) seria el període actual, marcat per un context interglacial i hauria començat fa 12.000 anys. Pleistocè i Holocè són habitualment compresos en l’Era Quaternària (que abastaria els darrers 2.580.000 anys), concepte ja introduït per Antonio Stoppani en el 1873. Grosso modo el gènere humà va sorgir a començament del Pleistocè a partir d’ancestres australopitecins. Així com identificaria el “Quaternari” amb l’Era Antropozoica.
El mot “antropocè” el trobem ja en els anys 1960, especialment a Rússia, com a sinònim de Quaternari/Antropozoic. En els anys 1980, Eugen Stoermer començà a utilitzar-lo en un sentit diferent. Paul Crutzen, en aquella època, va dir que, degut als canvis escaiguts amb la industrialització, ja no podíem dir que èrem en l’holocè, sinó que havíem entrat en un nou període, l’antropocè. En el 1992, Andrew Revkin deia “entrem en una era a la qual potser un dia ens referirem com, per dir-ho d’alguna manera, antrocè, en tant que és una era geològica feta per nosaltres mateixos“. En el 1999, Michael Samways introduí el concepte d’Homogenocè, per referir-se a la “translocació de fauna” i de flora, que tenia com a efecte l’homogeneïtzació creixent de les diferents bioregions.
Posar-hi un límit
La lenta acumulació de canvis quantitatius produeix grans canvis qualitatius. Les discontinuïtats, parcials o totals, expliquen que sigui possible la caracterització d’eres, períodes i estatges en la història de la biosfera.
Precisament, aquest és l’objecte de la revisió de Lewis i Maslin. Entenen l’antropocè com “l’època geològica dominada per la humanitat” i expressada en “canvis ambientals mundials recents”. Les signatures antropogèniques són tan antigues com la presència humana en la Terra. El gènere Homo hauria aparegut en la transició del Pliocè al Pleistocè. La primera indústria lítica (Olduvaiana) apareix ja entrat el Pleistocè, i assenyala el començament del “Paleolític”. El “Paleolític” ha estat també perioditzat d’acord amb les successives cultures lítiques. El trànsit al “Paleolític Superior” és identificat amb la “modernitat anatòmica” i amb la “modernitat comportamentual”. L’impacte humà sobre la megafauna ja comença a deixar-se notar, i alguns remunten l’inici de “l’extinció massiva actual” a aquella transició. La “revolució neolítica” implica canvis en indústria lítica (pedra polida), la domesticació d’un nombre creixent d’animals i l’adopció de l’agricultura com a base alimentària. William Ruddiman, per exemple, és de l’opinió que l’Antropocè començà fa 8.000 anys, amb el desplegament de societats agro-ramaderes sedentàries, i manifestada en l’extinció de grans mamífers i aus (no tant per la caça sinó per la transformació de llenques creixents de terra).
Les “grans civilitzacions” sorgides a Egipte, Mesopotàmia, la Conca Indo-Gangètica, la Xina, Mesoamèrica, la Regió Andina, els seus “imperis”, les grans urbs, etc. són molts espectaculars. Amb moments expansius i de decadència, hi ha una tendència a l’augment demogràfic i a un impacte ecològic creixent. Hi ha qui assenyala que la fase actual holocènica (el “Subatlàntic”), que comença fa 2000 anys, ja podria identificar-se amb l’Antropocè.
L’opinió més estesa, però, es fixa en l’Era de les Descobertes, en la Revolució Científica i en la Revolució Industrial. L’Antropocè, en aquesta visió, hauria començat a Europa. Però, en quin moment? En el 1492, amb el primer viatge transatlàntic de Cristòfor Colom? En el segle XVI, amb la conquesta espanyola de Mèxic i de Perú, i el consegüent col·lapse (per explotació directa, per epidèmies, etc.) de les societats americanes “pre-colombines”? En el segle XVII, pels contactes creixents entre Europa i l’Àsia Oriental? En el segle XVIII, amb l’acumulació que suposa el tràfic europeu d’africans esclavitzats? En el segle XIX, amb la consolidació i expansió del capitalisme industrial? Si per a alguns, l’antropocè comença amb la descoberta del foc, uns altres el fan remuntar a la màquina de vapor.
Lewis i Maslin consideren que hi ha dues dates que, analitzant dades paleofaunístiques, paleoclimatològiques, etc., assenyalarien el “desplaçament”. La més antiga seria la de 1610. L’impacte de la colonització europea de les Amèriques, el desenvolupament econòmic d’Europa i l’augment dels contactes comercials entre les regions eurasiàtiques s’hauria ja deixat notar directament en el clima mundial, ni que fos encara modestament. La més moderna seria la de 1964, marcada per l’expansió econòmica de post-guerra, l’automobilització, els assaigs nuclears.
Lewis i Maslin contemplen l’antropocè com una “època geològica” nova, situat dins del Període Quaternari. I què en faríem de l’Holocè? Dubten de si continuar a considerar-lo una “època”, i situar-lo entre el Pleistocè i l’Antropocè, o bé situar-lo com a Estatge Holocenià coronant el Pleistocè.
Carraques portugueses arriben a un port japonès. El 3-6 de gener del 1610, en aigües de Nagasaki, joncs de samurai i el Vaixell Negre d’André Pessoa tingueren una violenta topada