Ciència del Sistema Terra: El número de març del 2019 de “Quaternary Science Reviews” porta un article que ja ha generat durant la darrera setmana nombrosos comentaris, una part dels quals recorden el Cinquè Centenari de l’expedició d’Hernan Cortés a la “Tierra Firme”. L’article en qüestió el signen Alexander Koch, Chris Brierley, Mark M. Maslin i Simon L. Lewis, membres del Departament de Geografia del University College London (Lewis també és membre de la School of Geography de la University of Leeds). Es tracta d’una revisió sobre “els impactes en el sistema Terra de l’arribada europea i la gran mortaldat a les Amèriques després del 1492”. Koch n’és l’autor correspondent d’aquest article que, rebut per la revista el 5 de setembre del 2018, i després d’una revisió acceptada el 4 de desembre, fou publicat en-línia el 25 de gener. Koch et al. combinen diversos mètodes per estimar la població precolombina de les Amèriques. Calculen que entre el 1492 i el 1600, l’arribada europea conduí a una mortaldat entre les poblacions ameríndies de 56 milions de persones. Aquesta forta reducció en la població desencadenà una reforestació de 55,8 milions d’hectàrees, amb un consum de carboni de 7,4·1012 kg. La reducció de CO2 atmosfèric degut a aquesta reforestació contribuí a la caiguda de la concentració atmosfèrica d’aquest gas a començament del segle XVII. Ja fa uns quatre anys, vam comentar que Lewis i Maslin són partidaris de definir l’entrada en l’antropocè en l’any 1610. Si els humans ja contribuïen a canvis en el Sistema Terra abans de la revolució industrial, té lògica considerar que l’antropocè comença just amb l’adveniment de la modernitat. És clar que això té diverses lectures. Hom pot pensar que aquests científics anglesos són interessats en marcar la responsabilitat del canvi global en els “conquistadores” espanyols del segle XVI per comptes de fer-ho damunt dels enginyers i industrials britànics dels segles XVIII i XIX. Però això s’ha de posar en context. En el 1980, la concentració atmosfèrica de CO2 era de 340 ppm; en el 2019 ja se situa per damunt de les 400 ppm. En el 1750 aquests valors serien de 277 ppm, i en el 1500 eren de 283 ppm. És a dir, que les oscil·lacions anteriors a 1800 empal·lideixen amb el canvi registrat en els darrers dos segles, i encara més si ens centrem en les últimes dècades. El declivi en el CO2 atmosfèric del qual parlen Koch et al. per al tombant dels segles XVI i XVII fou de 7 a 10 ppm, amb un impacte sobre la temperatura global de l’aire superficial de 0,15 K. Parlem, doncs, d’un canvi relativament menor comparat amb les proporcions actuals. Per a Koch et al., no obstant, el que és rellevant és entendre els diferents factors que conduïren a aquest segrestament de CO2 i al consegüent refredament per la disminució en l’efecte hivernacle. Fins ara hom havia pensat en causes naturals. Koch et al. no neguen aquestes causes, però reflexionen sobre una causa humana vinculada a una despoblació a gran escala de les Amèriques després de l’arribada europea, que s’hauria vehiculat a través d’un canvi en els usos de la terra i en una successió secundària de la vegetació. En aquesta reflexió, Koch et al. revisen quantitativament quatre aspectes: a) la mida de la població precolombina; b) l’ús per càpita de la terra per aquesta població; c) les pèrdues de població posteriors al 1492; d) la captació de CO2 pels paisatges abandonats. A partir de 119 publicacions, calculen que a les Amèriques vivien abans del 1492 60 milions de persones, que utilitzarien 1,04 hectàrees de terra per càpita. Les epidèmies portades pels europeus comportarien, segons la revisió d’aquestes publicacions, l’eliminació del 90% d’aquesta població indígena durant el segle XVI. Les terres abandonades, doncs, haurien estat 55,8 milions d’hectàrees, i d’ací el càlcul abans esmentat de 7,4 Pg C, que serien equivalents a una reducció atmosfèrica de CO2 de 3,5 ppm. Així doncs, la caiguda en el CO2 atmosfèric s’explicaria, segons Koch et al., en un 47-67% en la mortaldat ameríndia.
Les concentracions de CO2 registrades en els nuclis de glaç antàrtics de Law Dome i de WAIS Divide (A) i les ratios isotòpiques del CO2 de WAIS Divide (B) indiquen que en l’adveniment de l’edat moderna (franja groga) hi hagué una disminució del CO2 i un augment de la captació terrestre d’aquest gas
Les epidèmies associades a l’arribada dels europeus
Descomptant petits bescanvis, a efectes pràctics, la humanitat d’Afràsia i de les Amèriques vivien completament separades abans del 1492. La població afrasiàtica potser era deu vegades més elevada que la de les Amèriques. Això implicava que totes dues poblacions humanes coexistien amb diferents tipus de microorganismes. El contacte de les poblacions ameríndiques amb microorganismes patògens del Vell Món suposava exposar-los a uns agents pels quals no havien desenvolupat les mateixes defenses que sí havien desenvolupades les poblacions afrasiàtiques. Si ja al mateix Vell Món, la circulació d’aquests agents patògens constituïa un fre per al creixement demogràfic, en el Nou Món desencadenaren una sèrie d’epidèmies que, al llarg del segle XVI, reduïren enormement la població indígena.
Les poblacions ameríndies, en els segles precedents al 1492, havien modificat substancialment la terra, especialment a Mèxic, a l’Amèrica Central i a la regió andina, amb camps en terrasses i regadius. L’impacte humà es deixava notar fins i tot en biomes com el de la selva amazònica. Així doncs, la reducció en un 90% de la població ameríndia en el curs del segle XVI havia de comportar una reducció en l’ús humà de la terra. Les àrees cultivades, una vegada abandonades, iniciaven una successió secundària, que les revertia als estats anteriors, amb un augment de biomassa en la majoria de casos. Aquest augment de biomassa implicava una captació de CO2 de l’atmosfera per la nova vegetació.
Els registres de nuclis de glaç de l’Antàrtida permeten una reconstrucció acurada de la concentració atmosfèrica de CO2. En les darreres dècades del segle XVI comença una caiguda en aquests nivells atmosfèrics, que arriben a un mínim (277 ppm) a començament del segle XVII, que assoleix una magnitud de 7-10 ppm. Aquests mateixos registres, a través de la distribució isotòpica del CO2 (entre carboni-12 i carboni-13), assenyalen que la caiguda de CO2 atmosfèrica seria atribuïble a un augment de la captació terrestre de CO2.
Història de la població precolombina de les Amèriques
Hom calcula que les primeres poblacions humanes a les Amèriques arribaren a través de Beríngia fa 20.000-15.000 anys, procedents del nord-est d’Euràsia. Entrats ja en l’holocè, fa 10.000-8.000 anys algunes d’aquestes poblacions ameríndies esdevingueren sedentàries i agrícoles. Algunes d’aquestes societats agrícoles assoliren una gran complexitat, amb un augment demogràfic i el consegüent impacte sobre l’ús del sòl.
Les epidèmies que, a partir del 1492, feren minvar les poblacions ameríndies, precediren moltes vegades l’arribada d’exploradors i conqueridors espanyols. Per tant, ni tan sols les mateixes autoritats colonials pogueren ésser conscients del tot de les dimensions de la gran mortaldat que provocaren aquestes epidèmies.
El primer punt per avaluar l’impacte de les epidèmies és estimar la població indígena anterior a 1492. Per fer-ho hom recorre als documents de l’època, particularment reports militars, dades censals i tributàries, nombre d’edificis, registres parroquials de baptismes i defuncions, etc. Les dades més i fiables són les dels censos colonials, però aquests censos, és clar, no poden informar de la situació demogràfica anterior al contacte europeu. Per a l’època precolombina hom ha confiar més aviat en les dades arqueològiques, però aquestes per fina força són incompletes.
En les estimacions demogràfiques, les Amèriques se solen dividir en set regions:
– el Carib. Fou la primera regió en rebre el contacte amb els europeus (1492). Hom estima que la població del Carib en aquella època era d’entre 300.000 i 500.000 persones.
– Mèxic. El primer contacte amb els europeus es produí en el 1519. Existeixen dades tributàries des dels anys 1540, però el primer cens pròpiament dit no es dugué a terme fins el 1568. La majoria d’estimacions sobre la població de Mèxic ronden els 20 milions, però n’hi ha que van des dels 3 als 52 milions. Les xifres més elevades assumeixen que el Mèxic Central de principis del segle XVI seria una de les àrees de major densitat demogràfica del món.
– Amèrica Central. La majoria d’estimacions se situen entre 4,75 i 6 milions d’habitants d’acord amb el que indiquen les mides reportades dels exèrcits indígenes, les dades tributàries i les capacitats de càrrega dels ecosistemes.
– el Territori Inca. La conquesta de l’Imperi Inca es produí en el 1533, quan aquesta formació política era en el cim del seu desenvolupament. La majoria de les estimacions assenyalen uns 20 milions d’habitants en el moment del contacte, encara que algunes van dels 4,1 milions als 43,8 milions.
– l’Amazònia i boscos contigus. Les estimacions sobre la població amazònica en el 1500 van dels 8 als 20 milions.
– Amèrica del Nord. Les estimacions es basen en dades arqueològiques i en estimacions fetes en els segles XVII i XVIII per observadors d’origen europeu. Les xifres van de 2,8 a 5,7 milions.
– Resta de les Amèriques. Per a Veneçuela hom estima una població de 600.000-1,5 milions en el 1500. Per a Uruguai-Paraguai, el rang va de 285.000 a 1,1 milions. Per a Argentina, se situa entre 300.000 i 500.000 habitants en el 1500.
Koch et al. han compilat un total de 82 estudis (18 del Carib, 17 de Mèxic, 23 de l’Amèrica Central, 26 del Territori Inca, 20 d’Amazònia, 9 d’Amèrica del Nord, 6 d’altres regions, 10 de tot l’Hemisferi Occidental) que ofereixen 129 estimacions.
Emprant aquestes estimacions, Koch et al. calculen:
– la població de les Amèriques l’any 1500 era de 60,5 milions de persones (rang interquartílic de 44,8-78,2).
– l’ús de terra per càpita en el 1500 era de 1,04 hectàrees (rang de 0,98-1,11).
– el total d’àrea de terra utilitzada en el 1500 era de 61,9 milions d’hectàrees (rang de 43,3-87,1).
– el percentatge de despoblació entre el 1500 i el 1600 fou del 90%.
– la població indígena de les Amèriques en el 1600 era de 6,1 milions (rang de 4,5-7,8).
– l’ús de la terra per aquesta població en el 1600 era de 6,1 milions d’hectàrees (rang de 4,8-7,4).
– entre el 1500 i el 1600 la caiguda de l’ús de la terra era de 55,8 milions d’hectàrees (rang de 38,5 a 79,7).
– aquest abandonament hauria comportat una fixació global de carboni de 7,4 Pg (rang entre 4,9 i 10,8).
Mapa que resum les dades arqueològiques sobre canvis de població, les dades palinològiques sobre vegetació, els usos de la terra i les epidèmies registrades, a les Amèriques devers l’any 1600
Si en el 1500, les Amèriques tenien una població de 60 milions de persones, cal recordar que en la mateixa època la població d’Europa devia rondar entre els 70 i 88 milions, mentre que la de Xina era d’uns 100 milions. La població mundial de l’època devia situar-se vora els 500 milions.
L’ús de la terra per les poblacions ameríndies en el 1492
Koch et al. resumeixen així la situació regional:
– Carib: en la majoria d’illes, l’ús permanent o semi-permanent de terres era generalitzat, amb cultius bàsics com el moniato (Ipomoea batatas), la cassava (Manihot esculenta) o el panís (Zea mays). Hi havia terrasses amb sistemes de drenatge a Puerto rico, camps elevats a l’Espanyola, i cremes periòdiques.
– Mèxic: hi havia superfícies considerables destinades al cultiu de panís, de cacau, de fruiters, d’horta, amb sistemes de canals en el litoral del Golf i en la Conca de Mèxic.
– Amèrica Central. El període maia post-clàssic es caracteritza per la transició de l’agricultura basada en cremes periòdiques hi havia una transició a l’agricultura permanent.
– Territori Inca. Des de la segona meitat del I mil·lenni d.C. s’havien obert terrasses per plantar-hi panís, quinoa (Chenopodium quinoa), etc.; hi havia elaborats sistemes d’irrigació i de control d’escorrentia; així com plantacions forestals per a l’estabilització de pendents.
– Amazònia. Les poblacions humanes alteren el bosc amazònic promovent unes espècies en detriment de les altres; també s’hi fan camps elevats i horts. Entre els cultius destacaven l’arròs (Oryza sp.), la cassava, el cacauet (Arachis hypogaea), el xili (Capsicum sp.).
– Amèrica del Nord. En les regions més septentrionals, les poblacions eren bàsicament nòmades dedicats a la caça i la recol·lecció. Més al sud hi havia agricultura semi-permanent i permanent, amb cultiu de panís, carabassa (Cucurbita pepo), faves, girasol (Helianthus annuu).
Koch et al. empren 16 estudis que ofereixen 63 estimacions regionals (9 per al Carib, 11 per a Mèxic, 9 per a Amèrica Central, 9 per al Territori Inca, 14 per a l’Amazònia, 5 per a Amèrica del Nord, i 6 per a la resta de les Amèriques). Fan una estimació de 1,04 hectàrees per càpita, de manera que la superfície total emprada per les poblacions precolombines en el 1492 seria de 61,9 milions d’hectàrees.
La Gran Mortaldat
Testimonis contemporanis i dades censals assenyalen nombrosos casos de col·lapse de les poblacions indígenes de les Amèriques durant el segle XVI. La principal causa d’aquest col·lapse demogràfiques haurien estat les malalties infeccioses epidèmiques importades involuntàriament pels europeus. Però el contacte també comportà guerres, explotació i fams vinculades a la desintegració social.
El “Bescanvi Colombí” de flora i de fauna també comportaria un bescanvi de patògens. En aquesta mena de bescanvis, el territori menor és el que parteix més l’efecte de les “epidèmies en sòl verge”. I, en aquest sentit, les Amèriques eren l’illa, mentre que Afràsia era el continent.
Entre els epidèmies que arribaven per primera vegada a les Amèriques hi havia la verola, el xarampió, la grip i la pesta bubònica. Després seguiren el mateix camí la malària, la diftèria, el tifus i el còlera. Els agents infecciosos d’aquestes malalties sovint circulen entre els éssers humans i els animals domèstics. Potser el fet que la majoria de poblacions ameríndies disposessin d’un nombre baix d’animals domèstics va agreujar l’efecte del sòl verge. En tot cas, les epidèmies de grip, verola, pesta bubònica, etc., podien arribar a taxes de mortalitat del 30% cadascuna, de forma que una sèrie d’aquestes epidèmies podia anihilar poblacions senceres.
Per a avaluar l’impacte de totes aquestes epidèmies, hom recorre a les estimacions sobre població per al segle XVII, assumint que les caigudes demogràfiques del segle XVI s’han d’atribuir al “bescanvi colombí”. Per al segle XVII, la població indígena de les Amèriques s’ha estimat entre 4,5 i 14,4 milions. Segons les dades més elevades, la caiguda de població seria del 40%, i segons les dades menys elevades, la caiguda hauria estat més greu, fins el 95%.
Per regions, Koch et al. resumeixen:
– Carib: en el 1497 es registra un brot epidèmic a l’Espanyola. El cens del 1508 per a l’Espanyola establia una població indígena de 60.000 persones. El cens del 1570 per a tot el Carib estimava una població indígena de 22.000.
– Mèxic. L’epidèmia de verola del 1520 hauria matat el 30-50% de la població indígena de Mèxic. El cens del 1568 estimava la població indígena del Mèxic Central en 2,7 milions de persones. El nadir demogràfic en la població indígena de Mèxic arriba en el 1650, amb 1,5 milions.
– Amèrica Central. La població maia de Guatemala s’hauria reduït en un 62-79% en els primers trenta anys posteriors al contacte (1520-1550). El punt més baix de població indígena s’assoliria en el 1650, amb 540.000 persones.
– Territori Inca. A final dels anys 1520, les epidèmies de verola havien produït la mort del 30-50% de la població de l’Imperi Inca. Un segle després, en el 1620, s’arribava al nadir en termes de població indígena, amb 670.000 persones.
– Amazònia. Les dades arqueològiques mostren l’abandonament de molts jaciments.
– Amèrica del Nord. El primer contacte amb els iroquesos del litoral es produeix en els anys 1530; en dècades posteriors aquesta població gairebé desaparegué. En el 1620, una epidèmia de verola matà el 90% de la població indígena de Nova Anglaterra. Les dades arqueològiques de la zona de Jemez indiquen que entre el 1541 i el 1640 es produí una despoblació del 87%. Les estimacions del 1800 de població indígena per a l’Amèrica del Nord era d’1 milió de persones, i el nadir s’assoliria en els anys 1930 (amb 490.000).
Per a la primera meitat del segle XVII, Koch et al. han analitzat set estimacions regionals de població (1 del Carib, 1 de Mèxic, 1 d’Amèrica Central, 2 del Territori Inca i 2 d’Amèrica del Nord). D’acord amb aquestes estimacions, la població indígena de les Amèriques era de 6 milions en el 1600. La pèrdua, doncs, durant el segle XVI hauria estat del 90%.
L’impacte de les epidèmies en les primeres cinc dècades posteriors al contacte hauria estat principal atribuïble a la grip, a la verola i al xarampió. Però entre el 1568 i el 1605, encara se succeïren brots epidèmics, més ben documentats, que reduïren encara un 30% més la població indígena. Les vuit principals malalties responsables serien la verola, la grip, el xarampió, el tifus, la pneumònia, la febre escarlatina, la malària i la febre groga. Fins i tot en èpoques posteriors, i fins a mitjan segle XIX, es reporten altes taxes de mortalitat per malalties no-endèmiques entre les comunitats indígenes.
La Gran Mortaldat no hauria tingut, doncs, precedents en la història, en deure’s a onades epidèmiques de diferents malalties. La Pesta Negra de mitjan segle XIV, que afecta àmplies zones d’Afràsia, tingué un fort impacte, però es tractava al capdavall d’un sol patògen. Koch et al., en aquest sentit, repassen les dades de mortalitat de diverses epidèmies de “sol verge” de la història:
– l’epidèmia de verola que assolà Atenes l’any 430 a.C., tingué una taxa de mortalitat del 25%.
– l’epidèmia de verola del Japó de l’any 735 d.C. tingué una taxa de mortalitat del 30%.
– l’epidèmia de pesta bubònica d’Europa dels anys 1347-1351, tingué una taxa de mortalitat del 30-50%.
– l’epidèmia de verola de Mèxic del 1520 tingué una taxa de mortalitat del 30-50%.
– l’epidèmia de cocolitzli de Mèxic del 1545-1548 tingué una taxa de mortalitat del 80%.
– l’epidèmia combinada de verola i xarampió del Perú del 1585-1591 tingué una taxa de mortalitat del 30-60%.
– l’epidèmia de verola d’Islàndia del 1707-1709 tingué una taxa de mortalitat del 20-25%.
– l’epidèmia de malària que afectà el nord-oest dels Estats Units entre el 1830 i el 1840 tingué una taxa de mortalitat del 87%.
Moltes de les infeccions assenyalades com a responsables de la mortalitat associada al contacte confereixen immunitat als supervivents. Aquesta immunització, però, no fou suficient per aturar la Gran Mortaldat. Hom ha pensat que això es podria deure a la menor diversitat genètica de les poblacions ameríndies (amb un efecte fundador que remuntaria a 15.000 anys), cosa que les faria menys resistents a patògens potents. Una altra possibilitat és que aquestes epidèmies arribaven de manera combinada a altres efectes de la conquesta: guerres, explotacions, deportacions, etc. D’altra banda, les mortaldats epidèmiques produïen una manca de mans que es traslladava a la fallida de collites. Fams i epidèmies es combinaven, i alhora es manifestaven en una reducció de la taxa de natalitat entre una població supervivent ja molt tocada.
L’abandonament de terres
La caiguda demogràfica comportaria una reducció en l’activitat agrícola. Les àrees abandonades entrarien en processos de successió secundària. La successió secundària depèn de la situació del terreny abandonat en termes de sòl, clima, etc. En termes generals, hi ha un augment de la biomassa vegetal a mesura que avança la successió secundària.
La presència de carbó en sediments és un indici de l’ús del foc per a l’esclariment de terres. Les dades paleoecològiques, en aquest sentit, indiquen en el segle XVI hi hagué una reducció general a les Amèriques en l’activitat del foc. Encara que alguns autors ho atribueixen al col·lapse demogràfic de les poblacions indígenes, altres ho atribueixen a un canvi general en el clima cap a condicions més humides.
Les dades palinològiques permeten reconstruir la composició de les comunitats vegetals. Dades de la Laguna de Atezca indiquen un abandonament agrícola vers el 1519. Dades de la conca de Pátzcuaro indiquen un període de deforestació que s’estronca el 1541, coincidint amb l’arribada dels espanyols. Al sud del Vall del Cauca hi ha indicis de reforestació pels volts del 1500. En la ciutat de Loja hi ha un abandonament agrícola entre el 1600 i el 1660. A Cuzco, hi ha una reducció del pol·len d’Alnus després del 1500, substituït per arbres de la successió secundària.
Koch et al. estimen, multiplicant les dades de caiguda demogràfica per l’ús d’hectàrees per càpita, que hi hagué l’abandonament de 55,8 milions d’hectàrees de terra. Aquesta xifra suposa l’1% de tota la superfície de les Amèriques.
Successió secundària i segrestament de carboni
La successió secundària implica un augment de la biomassa vegetal i, en conseqüència, una captació de CO2 atmosfèric. Un camp de panís, per exemple, té una biomassa de 11 Mg C per hectàrea, mentre que el bosc tropical arriba a 161 Mg C/ha. El procés de recuperació vehiculat per la successió secundària pot trigar 55-95 anys. En les primeres dues dècades, la taxa d’acumulació de biomassa és considerable, però després es fa més lenta. Aquestes taxes d’acumulació són superiors en àrees de bosc humit que no pas en boscos més eixuts.
A més de l’acumulació de biomassa aèria, els sòls abandonats també guanyen en reserves de carboni.
Koch et al. han compilat 112 estudis sobre acumulació de biomassa aèria i 38 estudis sobre acumulació de matèria orgànica del sòl en terres abandonades. Agregant aquestes dades calculen una entrada mediana de carboni de 7,4 Pg C entre el 1517 i el 1617.
L’impacte sobre el cicle del carboni
L’augment en 7,4 Pg C de la biomassa vegetal en les terres abandonades de les Amèriques es correspondria a una disminució en la concentració atmosfèrica de CO2 de 3,5 ppm. Cal recordar que els registres antàrtics avaluen en 7-10 ppm la baixada de la concentració atmosfèrica de CO2 iniciada en el segle XVI i culminada a principi del segle XVII. Així doncs, la reforestació deguda a la Gran Mortaldat de les Amèriques podria explicar el 35-50% d’aquesta caiguda dels nivells atmosfèrics de CO2.
Koch et al. recomanen l’ús de simulacions del sistema Terra que tenen en compte diversos factors: 1) la davallada de CO2 atmosfèric; 2) canvis en la irradiació solar total; 3) l’impacte d’erupció volcàniques; 4) canvis en l’ús de la terra a les Amèriques i a la resta del món.
El registre antàrtic de Law Dome assenyala que pels volts del 1530 hauria començat una caiguda moderada de la concentració atmosfèrica de CO2 (llavors situada en 283 ppm). Aquesta davallada s’hauria intensificat a partir del 1570, i hauria arribat a un mínim de 272 ppm en el 1610. Després del 1610 hauria començat una remuntada fins el 1650. Entre el 1650 i el 1750 no hi hauria hagut gaires canvis, i després d’aquesta data començaria la pujada associada a la Revolució Industrial.
El registre antàrtic de WAIS Divide mostra tendències semblants. El 1570 hauria començat una ràpida davallada del CO2 atmosfèric, que s’hauria frenat a partir del 1600, i el mínim s’hauria produït en el 1650, per no ésser superat fins després del 1750.
Aquests registres també ens ofereixen dades sobre la distribució isotòpica del CO2, és a dir de la ratio entre 12C i 13C. La fotosíntesi fa un ús preferencial del 12C, de manera que una intensificació de la fotosíntesi condueix a un enriquiment diferencial del 13C en l’atmosfera. Hom registra a partir del 1520 un d’aquests enriquiments que dura fins el 1610.
El període que va del 1577 al 1694 és l’únic període significatiu de refredament global en els darrers 2000 anys. De fet, aquesta etapa, que coincideix amb el segle XVII, és l’única part de l’anomena Petita Era Glacial que té un abast global. El refredament d’aquest període fou de 0,15 K. D’aquests 0,15 K, la reforestació de les Amèriques podria haver contribuït en 0,03-0,08 K.
Hom ha atribuït la Petita Era Glacial a canvis en la irradiació solar total. La irradiació solar total visqué un període de mínim en el segle XV (el mínim de Spörer, entre el 1416 i el 1537) i un altre en la segona meitat del segle XVII (el mínim de Maunder, entre el 1645 i el 1715). Ara bé, la part central de la Petita Era Glacial comença entre mig dels dos mínims. Entre el 1580 i el 1610, la irradiació solar total era 0,11-0,31 W/m2 superior als valors mitjans del període 1000-1800.
Un altre factor associat a la Petita Edat Glacial és la contribució d’aerosols atmosfèrics d’origen volcànic. Val a dir que de la llista de les 40 erupcions volcàniques més grans dels darrers 2500 anys, únicament una es correspon al període 1520-1610, la del Huaynaputina (Perú) del 1601. Del període 1520-1610 també cal referir cinc erupcions tropicals documentades i cinc erupcions extratropicals, uns valors que no són més elevats que la mitjana.
L’impacte de la Gran Mortaldat en el Sistema Terra
Koch et al., doncs, estimen en 55 milions la reducció de la població indígena entre el 1500 i el 1600. Això comportà l’abandonament de 56 milions d’hectàrees de terra que, per raó de la successió secundària, haurien retirat a l’atmosfera 7,4 Pg de C. Aquest procés hauria contribuït entre un 47% i un 67% a la reducció de CO2 atmosfèric produïda entre el 1520 i el 1610.
Koch et al. conclouen que “aquests canvis mostren que les accions humanes tenien impactes globals en el sistema Terra en els segles anteriors a la Revolució Industrial”. Concretament, el canvi que esmenten Koch et al. és un canvi deshumanitzador, és a dir que és promogut per una reducció de l’impacte humà sobre els ecosistemes terrestres. És significatiu que aquest despoblament humà es tradueixi en un “refredament climàtic”.
Per a Koch et al. el més rellevant és que un aspecte del Bescanvi Colombí, la globalització de les malalties, tingués un impacte global en el Sistema Terra, manifestat en una caiguda del CO2 atmosfèric fent-lo arribar a un mínim en el 1610. De fet, aquest mínim del 1610, és el mínim més recent en la història. En la visió de Koch et al., el 1610 és l’any de l’entrada en l’Antropocè, i amb l’antropocè, el CO2 atmosfèric tendirà a pujar.
Algú altre ho discutirà de manera diferent. Que la Gran Mortaldat de Pobles Indígenes de les Amèriques conduís, a través d’un abandonament de terres, a un impacte sobre el CO2 atmosfèric i de les temperatures, és un indici de què l’antropocè es preparava des de segles enrere, molt abans del 1610 i molt abans del 1492. Però abans del 1492, aquests canvis eren poc perceptibles. Va caldre el desmantellament de l’obra acumulada a les Amèriques durant segles perquè el CO2 visqués el seu darrer mínim en la història moderna.
Lligams:
– Earth system impacts of the European arrival and Great Dying in the Americas after 1492. Alexander Koch, Chris Brierley, Mark M. Maslin, Simon L. Lewis. Quaternary Science Reviews 207: 13-36 (2019).