Demografia: Les crisis modernes tenen poc a veure amb les crisis de les societat pre-industrials. Aquelles crisis prenien habitualment la forma de crisis de subproducció i, per tant, hom entenia que s’expressessin en forma de caresties i, eventualment, de fams i mortaldats associades. Els efectes d’aquelles crisis, però, no són gaire diferents dels d’una crisi comercial moderna: carestia, ruïna, etc. Però aquestes crisis comercials no són degudes a una subproducció sinó més aviat a un brot de superproducció. Hi ha massa producte, massa productors, i els beneficis cauen en picat per un excés d’inversions que han deixat d’ésser rendibles. La crisi moderna se supera a través d’una destrucció de la capacitat productiva, de conseqüències socials duríssimes: eventualment es recupera el creixement però es preparen les bases amb aquest creixement d’una futura crisi. Hom pot parla, doncs, finalment d’un cicle econòmic o cicle de negoci en el que s’alternen les fases de creixements i les fases de decreixement (o de recessió). Encara que el cicle té un component global, també hi ha components de natura més sectorial o regional. El cicle econòmic, alhora, no impedeix l’existència de tendències més generals, és a dir d’un creixement secular. El creixement econòmic s’associa al benestar social en la gran escala temporal, però apareix una paradoxa quan hom es fixa en la relació, dins d’un cicle econòmic, entre el creixement econòmic i la variació en els índexs de mortalitat. Hom esperaria que en les fases de recessió la mortalitat augmentés, i que disminuís en la fase de recuperació/expansió. Contràriament, hom troba que les recessions s’associen habitualment a períodes amb augments més ràpids de l’esperança de vida, mentre que en els períodes de creixement econòmic aquests augments de l’esperança de vida són més reduïts o, fins i tot, negatius. Joan Ballester, del Programa de Clima i Salut de l’Institut de Salut Global de Barcelona ha encapçalat un estudi, que es publica avui a Nature Communications, sobre la relació entre les estimacions anuals de PIB per càpita, les temperatures atmosfèriques diària i les taxes estandarditzades de mortalitat per a un gran conjunt de regions europees durant els darrers anys. Amb aquesta anàlisi Ballester et al. volien descriure l’efecte de la Gran Recessió escaiguda a partir del 2008 en els canvis anuals i estacionals dels patrons de mortalitat humana. Efectivament, troben que els països i regions amb un enlentiment superior de l’economia també eren els que experimentaven un major enfortiment de la tendència a la caiguda de la mortalitat, i a l’inrevés. Ballester et al. parlen, doncs, d’una evolució procíclica de les taxes de mortalitat. Aquest tret és més marcat en l’estació freda, la qual cosa indica els lligams existents entre economia, clima i salut.
Creixement econòmic i esperança de vida
Joan Ballester és professor de clima i salut de l’Institut de Salut Global (ISGlobal) de Barcelona. És qui ha pres el paper principal en el disseny d’aquest estudi, en la formulació d’hipòtesis i en les anàlisis numèriques.
El demògraf Jean-Marie Robine
és director de recerca i d’estudi de l’Institut Nacional de la Santat e Recèrca Medica (INSERM) de Montpelhièr, i de l’École Pratique des Hautes Études, de Paris. Robine ha obtingut les dades de mortalitat diària i de població anual utilitzades en aquest estudi.
François R. Herrmann és membre de la Divisió de Geriatria del Departament de Rehabilitació i Geriatria de la Universitat de Geneva, amb seu a Thonex. Herrmann i Robine dissenyaren l’algoritme per al càlcul de les estimacions de població diària. Correspongué a Herrmann implementar-lo. També computà i estandarditzà les taxes de mortalitat diària després d’homogeneïtzar les dades dels països.
Xavier Rodó és el cap del programa de Clima i Salut d’ISGlobal. Participà en el disseny de l’estudi i contribuí en la interpretació de les dades.
La recerca fou finançada a través dels projectes Blue-Action, PUCS i ACCLIM, tots ells finançats pel programa Horizon 2020 de la Unió Europea, així com pel projecte que Robine té del Programa d’Acció Comunitària de la UE. S’utilitzaren dades del projecte ENSEMBLES i ECA&D.
Ballester redactà un esborrany de l’article, sobre el que feren aportacions Robine i Rodó. El 10 de juliol del 2018 l’article fou rebut per la revista Nature, que el revisà el 16 de gener i l’acceptà el dia 17 per a Nature Communications, on es publicà el 8 de febrer.
Els dos darrers segles són un clar testimoni de l’associació positiva existent entre creixement econòmic i esperança de vida. Encara l’actualitat, els països més desenvolupats, és a dir amb un PIB per càpita superior, mostren esperances de vida superiors als països menys desenvolupats. Diversos indicis assenyalen que el creixement econòmic promou una major esperança de vida, i d’altres que una major esperança de vida afavoreix el creixement econòmic. Els mecanismes que fan que el creixement econòmic allargui l’esperança de vida tenen a veure amb la major inversió en educació, serveis socials, recerca i sistemes de sanitat pública. Aquests efectes positius acaben superant els impactes negatius que sobre la salut té el creixement econòmic.
L’augment en l’esperança de vida s’expressa en una caiguda de la taxa de mortalitat. De manera inversa, augments en la taxa de mortalitat comporten una disminució en l’esperança de vida. Pel que hem dit, hom esperaria que, en el curs del cicle econòmic, les major disminucions en la taxa de mortalitat es produïssin en les fases expansives: es tractaria d’un comportament contra cíclic. En canvi, diversos estudis assenyalen justament el contrari: les majors disminucions en la taxa de mortalitat es produeixen en les fases recessives: un comportament procíclic.
Les crisis econòmiques s’associen a la destrucció de llocs de treball i a l’augment de les taxes de desocupació. Les condicions de vida empitjoren, i empitjoren especialment per als grups socialment més vulnerables. En la Gran Recessió del 2008, a més de l’efecte d’augment de la desocupació, hi hagué l’impacte de les retallades, particularment a partir del 2010, quan la caiguda dels ingressos fiscals comportà un crisi de deute públic i els governs optaren per l’aplicació de programes d’austeritat. En els sistemes sanitaris públics hi hagué una disminució en l’ús de l’assistència sanitària i en les revisions mèdiques rutinàries.
Contràriament, els moments d’expansió econòmica ofereixen oportunitats laborals. Fins i tot els sectors que queden al marge d’aquestes oportunitats, es poden beneficiar a través de l’augment de la despesa pública i de la millora dels sistemes d’atenció sanitària.
Pot semblar una paradoxa, doncs, que hi hagi indicis en el sentit contrari, i no tan sols en els països desenvolupats sinó també en els països en vies de desenvolupament. L’evolució procíclica de la mortalitat s’ha observats en diferents períodes. Hom ho atribuït al fet que, durant les recessions, hi ha una reducció en la contaminació atmosfèrica; també hi ha una reducció en les morts degudes a accidents laborals i de trànsit; disminueixen també els índexs d’alcoholisme, tabaquisme, obesitat i inactivitat física. Sembla temptador atribuir el mecanisme procíclic a l’estrès laboral i a la manca de temps per seguir hàbits saludables.
Ballester et al. conceberen aquesta recerca degut als debats més o menys encesos que hi ha hagut en la premsa mèdica sobre cicle econòmic i mortalitat. Volgueren entrar-hi vinculant-hi també el factor estacional. Així doncs, combinen estimacions de producte interior brut (PIB), de temperatures diàries i de taxes de mortalitat, per tal de poder descriure l’efecte de la recessió del 2008 a Europa sobre els canvis anuals i estacionals en la mortalitat humana. S’analitzen les associacions en una sèrie de regions i països europeus. Ballester et al. troben indicis sobre el caràcter procíclic de l’evolució de les taxes de mortalitat, i que això es concentra en els mesos més freds de l’any.
Deu anys, 140 regions i 400 milions de persones
Es recolliren per al període 2000-2010 comptatges diaris de mortalitat per tota casa i d’estimacions anuals de població per sexe i per grups d’edat (0-4, 5-9, etc., 74-79, >80) per a 140 regions que representaven una població total de 400 milions de persones. D’aquestes 140 regions, 9 eren austríaques, 11 eren belgues, 2 eren croates, 8 eren txeques, 1 era danesa, 22 eren franceses, 16 eren alemanyes, 21 eren italianes, 1 era luxemburguesa, 1 era neerlandesa, 16 eren poloneses, 5 eren portugueses, 1 era eslovena, 16 eren espanyoles i 10 eren angleses o gal·leses. Els nombres diaris de població s’obtenien a través de la integració dels comptes diaris de mortalitat específics d’edat.
L’estandardització de les dades de mortalitat considera els grups de sexe i d’edat respecte d’una població de referència. Se seleccionà com a població de referència la del total de residents presents en els 15 països esmentats el 31 de desembre del 2005. Les taxes de mortalitat, una vegada estandarditzades, mostren un pendent de disminució més marcat, ja que llavors deixa d’operar l’efecte degut a l’envelliment de la població. Ballester et al. en el seu article tan sols consideren les taxes de mortalitat estandarditzades. De fet, com que no tenien dades de mortalitat per sexe i edat per a dos països i dos anys (Croàcia i Regne Units per als anys 2000 i 2001), deixaren de banda aquests punts de l’anàlisi.
Les estimacions anuals de PIB per càpita, en nivells expressats pels preus de referència del 2010 o en preus corrents de mercat, procedeixen d’Eurostat. Com que en la dècada analitzada, els nivells d’inflació a Europa eren prou baixos, totes dues expressions del PIB mostren una relació lineal en cada país. A nivell regional, en tot cas, Eurostat només ofereix el PIB a preus corrents de mercat.
A partir de la base de dades E-OBS v.14 d’ECA&D s’extragueren observacions de temperatura diària amb una resolució geogràfica de 0,25˚x0,25˚, que Ballester et al. transformaren en estimacions regionals.
Per a visualitzar l’efecte de les crisis econòmiques en les tendències de mortalitat anual, s’obtingué la mitjana dels canvis relatius any per any en el PIB i la mortalitat anuals durant els períodes d’expansió i de recessió.
Per al càlcul de relació entre temperatures diàries i taxes de mortalitat, s’aplicà un retard temporal per maximitzar la quantitat de variança explicada. Així que mentre en l’època estival (juny, juliol, agost i setembre) el retard aplicat era 0, per a la resta de l’any s’utilitzava un retard d’1 setmana. Per a cada país o regió es computaren els percentils de les sèries de temperatura diària, i s’assignà a cada percentil la xifra de mortalitat corresponents.
El comportament procíclic de la mortalitat
En analitzar la primera dècada del segle XXI, Ballester et al. comparen les tendències de mortalitat abans i després de l’inici de la Gran Recessió a Europa. El primer que cal establir és, doncs, en quin moment comença aquesta Gran Recessió. Hom considera que la recessió es produeix quan hi ha un mínim de dos trimestres consecutius amb tendència negativa en el PIB controlat estacionalment. Amb aquesta definició oficial, tant la Unió Europea en general, com l’Eurozona en concret, foren en recessió entre el tercer trimestre de l’any 2008 i el segon trimestre de l’any 2009. Els valors de cada país, però, poden diferir. Així, a Itàlia la recessió començà ja el tercer trimestre del 2007. Altres països no començaren la recessió fins el quart trimestre del 2008 (Bèlgica, Croàcia, Països Baixos, Eslovènia, Espanya), i en el cas de la República Txeca no s’hi entrà fins el primer trimestre del 2009. Polònia ni tan sols arribà a experimentar dos trimestres consecutius amb un creixement negatiu del PIB. Pel que fa a la sortida de la recessió, entre els primers a fer-la hi hagué Alemanya i Portugal (segon trimestre del 2009), i entre els darrers Espanya (primer trimestre del 2010) i Croàcia (tercer trimestre del 2010).
L’heterogeneïtat en les dades de recessió van fer que Ballester et al. optessin més aviat per computar les correlacions entre els canvis en el PIB anual i les tendències de mortalitat. Cada correlació obtinguda era corregida per l’arrel quadrada de la població afectada.
Gràfic de mostra les dades de PIB real (en milers d’euros de PIB anual, eix x) i de mortalitat ajustada per edat i sexe (morts anuals per cada 1000 habitants, eix y). Els quadrets corresponent a l’any 2000, els diamants a l’any 2007 i les rodones a l’any 2010. En tots els països es registra una reducció en la mortalitat. L’augment de PIB per al període 2000-2010 es registra en tots els països, excepte Itàlia, però els que més creixen són Polònia, República Txeca, Eslovènia i Croàcia. La dècada acaba amb recessió per a tots els països, excepte Polònia, que mantingué el creixement positiu, i Alemanya que romangué en un creixement 0.
La taxa de mortalitat estandarditzada disminuí en tots els països durant la dècada del 2000-2010, tant en el període de creixement econòmic com en el de recessió. Ara bé, gairebé en la meitat dels països analitzats (Dinamarca, Espanya, Croàcia, Luxemburg, Polònia, Eslovènia) la major disminució es produeix a partir del tercer trimestre del 2008.
Existeix una correlació entre el nivell d’enlentiment econòmic i el nivell d’enfortiment de la caiguda de la mortalitat. La correlació de Pearson entre les dues variables és de 0,62 per als països i de 0,53 per a les regions.
Temperatura i comportament procíclic de la mortalitat
Hom pot expressar la tendència a la mortalitat del període d’expansió econòmica com els canvis en la mortalitat en el període 2004-2007 respecte del 2000-2003. Pel que fa a la recessió econòmica, serien els canvis en la mortalitat en el període 2008-2010 respecte del període 2004-2007. Les diferències de mortalitat entre els subperíodes consecutius són independents del valor de temperatura.
Ballester et al. analitzen el comportament procíclic de la mortalitat en els percentils de temperatura de 10, 25, 40, 60, 75 i 90. En general, per als diferents percentils es reprodueix el comportament procíclic de la mortalitat. És en els percentils 10-70, corresponents a la part freda de l’any, que es fa més forta la relació entre el canvi en el creixement econòmic i la tendència de mortalitat. En canvi, en la part més vàlida (percentils 70-90), l’associació entre les dues és més petita, si bé es manté aquesta situació procíclica del perfil de mortalitat.
Cicle macroeconòmic i taxa de mortalitat
Ballester et al., doncs, mostren una evolució procíclica de les taxes de mortalitat, tant pel que fa a la intensitat com a la durada del cicle econòmic. Aquest comportament procíclic s’explicaria per dos aspectes:
– en el període d’expansió macroeconòmica hi ha majors índexs de contaminació, de riscos laborals i de trànsit associats a l’activitat industrial, més desplaçament, major consum de calories, d’alcohol, de tabac.
– en el període de recessió econòmica disminueix la contaminació atmosfèrica i el nombre de morts en accidents de trànsit.
Així doncs, els canvis en la contaminació atmosfèrica i en les morts per accidents de trànsit i laborals serien els principals factors que explicarien el comportament procíclic de la mortalitat. A curt termini, aquests factors superen els elements que tindrien un efecte contracíclic en la direcció oposada.
Els efectes procíclics semblen més marcats durant l’autumni, l’hivern i la primavera, que no pas durant l’estiu. Això podria indicar que l’associació entre l’expansió macroeconòmica i l’augment de la mortalitat vindria lligada al caràcter estacional de les principals causes de mortalitat.
Lligams:
– Effect of the Great Recession on regional mortality trends. Joan Ballester, Jean-Marie Robine, François R. Herrmann, Xavier Rodó. Nature Communications 10: 679 (2019).