Egiptologia: Durant la Segona Guerra Mundial, Leeds patí nou atacs de la Luftwaffe, el més greu dels quals tingué lloc durant la nit del 14 al 15 de març del 1941. Hi moriren 65 persones. Entre els 4600 edificis que patiren danys hi havia la seu del Leeds City Museum, a Park Row. La meitat de l’edifici que tocava a Park Row s’esfondrà. De la col·lecció de mòmies egípcies de la Secció Arqueologia, dues resultaren destruïdes, però la tercera fou recuperada bo i que amb danys en el sarcòfag. És lògic que aquesta mòmia, l’única de la col·lecció actual, sigui anomenada “The Leeds Mummy”. La mòmia arribà a Leeds el 1823, com una adquisició del banquer local John Blayds. Blayds l’havia comprada a l’antiquari William Bullock (1773-1849), el qual al seu torn l’havia adquirit a Giuseppe Passalacqua (1797-1865), qui havia fet de l’exportació d’antiguitats egípcies tot un negoci. Concretament, la mòmia adquirida per Blayds, era una de les tres que Passalacqua havia tramès a Trieste la mateixa temporada del 1823. El 1824, Blayds regalà la mòmia al “museum of the Leeds Philosophical and Literary Society”. Fou just llavors que se’n feu el primer estudi, a càrrec de quatre membres de la Societat (“three surgeons and a chemist”), que procediren a desembolicar-la. Gràcies a les aportacions de Jean-François Champollion (1790-1832) fou també possible llegir les inscripcions del sarcòfag, i així se sabé que era la mòmia de Natsef-amun (en la reconstrucció fonètica contemporània, Nesyamun o Nesamun), un escriba i sacerdot del que avui coneixem com a Karnak (Temple d’Amon), a la ciutat que els egipcis actuals denominen Luxor, però els antics Waset o Nut, i que els grecs coneixien com a “la Tebes de Cent Portes” o Diospolis. L’estudi fet a Leeds sobre aquesta mòmia era el primer que la ciència europea moderna aplicava sobre les tècniques de momificació de l’Antic Egipte. Des de llavors, la mòmia ha estat examinada radiològicament (1931), odontològicament (1964) i amb la tomografia moderna (1990). Hom ha dit que la mòmia de Nesyamun és la més investigada de totes les mòmies egípcies. Resulta lògic, des d’aquest punt de mira, que l’arqueòleg John Schofield la seleccionés en el marc del projecte ‘Voices from the Past’. En un article a Scientific Reports, ens expliquen com, a partir de dades de tomografia computeritzada del 2016, reconstruïren l’anatomia del tracte vocal de Nesyamun, l’imprimiren en 3D i, a través del Vocal Tract Organ de David M. Howard han reproduït un so vocàlic que podeu escoltar ací. Així era la veu d’un sacerdot d’Amon de vora 50 anys del temps de Ramsès XI.
Restauració digital de l’aspecte original del sarcòfag de Nesyamun
La reconstrucció del so vocàlic d’un sacerdot de fa 31 segles
La idea original partí del professor John Schofield, del Departament d’Arqueologia de la Universitat de York. El disseny del projecte el va fer Schofield juntament amb David M. Howard, del Departament d’Enginyeria Elèctrica de Royal Holloway, centre adscrit a la Universitat de Londres, que té la seu a Egham (Surrey).
El rerefons històric i arqueològic el forniren Joann Fletcher i Stephen A. Buckley, tots dos membres del Department of Archaeology de la University of York. Si Fletcher és professora d’història antiga i egiptologia, Buckley és un químic arqueològic especialitzat en les tècniques d’embalsamament de l’Antic Egipte, i alhora membre de l’Institut de Prehistòria, Protohistòria i Arqueologia Medieval de la Universitat de Tübingen. Schofield, Fletcher i Kezia Baxter-Smith (treballadora del Leeds Museums and Galleries, i també investigadora del Departament d’Arqueologia de la Universitat de York) feren una reflexió prèvia sobre les consideracions ètiques de l’estudi que veurem més endavant. Els experiments els realitzaren Howard i Gareth Richard Iball (del Departament de Física Mèdica de la Old Medical School, Leeds General Infirmary). Howard i Iball analitzaren les dades. Tots sis autors contribuïren a la redacció de l’article. Howard i Schofield el trameteren a Scientific Reports el 4 de juny del 2019. L’article fou acceptat el 29 de novembre, i publicat el 23 de gener del 2020.
Els autors tenen paraules d’agraïment per Steve Alty, que ajudà en les mesures de tracte vocal. També agraeixen Mengli Feng i Alex Clarke per l’assistència en el procés d’impressió en 3D. La recerca fou finançada pel Centre for Digital Heritage, la pròpia Universitat de York i Pharos Research.
La publicació de l’article ha rebut considerable atenció a la premsa, més o menys fascinada per la síntesi del so vocàlic d’una persona que va viure fa més de 3000 anys. També hi ha una certa decepció pel que fet que tan sols s’hagi pogut reconstruir un so vocàlic, i no tot un timbre de veu. Però, de tota manera, Howard, que, a més d’enginyer de so, és director de cor i cantant ell mateix, ho valora com una forma d’interactuar amb el passat. En el reconeixement interpersonal, el mer so vocàlic és un tret distintiu, ja que reflecteix de manera única les dimensions precises del seu tracte vocal. Aquesta recerca recolza precisament en el fet que, conegudes les dimensions del tracte vocal individual és possible reproduir-lo amb una impressió de 3D, i amb ella utilitzar una font sonora de laringe electrònic per sintetitzar el so vocàlic corresponent.
Vol dir això que podrem sentir les veus de les grans celebritats del passat? La tècnica de Howard et al. requereix una preservació gairebé perfecte dels teixits tous que integren el tracte vocal. No n’hi ha prou amb els elements esquelètics. Ni tan sols hi ha garanties que funcioni amb totes les restes embalsamades o momificades, ja que el mateix procés de momificació (natural o artificial) pot no conservar els teixits vocals o els pot conservar amb greus distorsions.
Howard et al., doncs, ens insisteixen en el caràcter excepcional d’una mòmia que reté les parts més rellevants del tracte vocal. La tècnica permet reproduir llavors un so vocàlic, però no pot aconseguir informació suficient per reproduir-ne la parla, ja que per fer-ho caldria conèixer l’articulació del tracte vocal, a més dels aspectes fonètics i rítmics de la llengua d’aquella persona. Les meres discussions dels egiptòlegs sobre la forma fonètica precisa del nom ‘Nesyamun’ ens mostren com de lluny som d’una bona reconstrucció de la llengua egípcia antiga, per molt que hi hagi milers i milers d’erudits capaços de llegir d’una tirada les inscripcions de l’època.
El Projecte ‘Veus del Passat’ ja havia aconseguit la recreació científica en 3D del tracte vocal de persones vives. En passar ara al d’una persona morta calia partir d’un teixit ben preservat i que, alhora, fos de l’època més remota possible.
Gràcies als textos inscrits en el seu sarcòfag disposem de força informació sobre Nesyamun. Va viure durant el regnat del faraó Ramsès XI, que els cronòlegs actuals situen entre el 1099 i el 1069 a.C., és a dir fa 31 segles. Els cronistes de l’antiguitat, com ens ha llegat Manethó (segle III a.C.), situen aquest rei com el darrer de la XXa Dinastia, que per a alguns egiptòlegs del segle XX és la darrera de l’anomena “Imperi Nou”. Es fàcil, doncs, que els comentaristes actuals titllin aquella etapa amb termes típics de “temps convulsos” o de “fi d’època”. Sigui com sigui, Nesyamun treballà com a escriba i sacerdot en el Temple que actualment designem com a Karnak (Fortalesa en àrab), que era més aviat tot un complex religiós (de titularitat estatal, que diríem ara), que centralitzava la vida espiritual i secular de la ciutat que els grecs coneixen com a Tebes i els àrabs com a Luxor. En les funcions rituals, la veu d’un sacerdot, recitant i cantant, tenia un paper cabdal.
Però sabem de Nesyamun més coses de les que ens diuen les inscripcions del sarcòfag (que, sigui dit de passada, foren el primer text jeroglífic complet traduït a una llengua moderna). És, com hem dit, una de les mòmies més estudiades per la ciència moderna. Des de la seva arribada, el 1824, al que és avui el Leeds City Museum, ha estat estudiada científicament. El primer exam, del 1824, fou realitzat amb les tècniques més avançades del període en medicina i en química: els resultats d’aquest exam foren publicats en el 1828 com un homenatge al qui havia arrencat la mòmia del circuit espoliador d’antiguitats, John Blayds. El 1931, la mòmia fou investigada radiològicament a l’Escola de Medicina de la Universitat de Leeds. Ja hem vist com la mòmia se salvà del Leeds Blitz del 1941, i així el 1964 fou examinada per l’Escola d’Odontologia de la Universitat de Sheffield. En el 1990, un equip de la Universitat de Manchester l’estudià amb noves tècniques d’endoscòpia, histologia, raigs X i amb tomografia computeritzada. Aquest darrer estudi establí l’edat del difunt en uns 55 anys. Afectat de piorrea, la dentadura era força gastada. El prognatisme maxil·lar i mandibular (amb una mandíbula forta i desenvolupada) fan pensar en un origen nubi.
Les qüestions ètiques d’aquest estudi passen per la mateixa història de la mòmia. Passalacqua arribà a Egipte amb la intenció de fer comerç de cavalls, però trobà en el tràfic d’antiguitats un negoci més lucratiu. L’Europa del primer terç del segle XIX necessitava les civilitzacions antigues per justificar el seu propi imperialisme. Les mòmies que arribaven a museus eren considerades ‘peces’ o ‘objectes’. És cert que en les darreres dècades, el gestors del patrimoni museístic els reconeixen com a restes de persones que visqueren en el seu moment. En valorar els aspectes ètics, Fletcher i Buckley tingueren present que la metodologia que volien aplicar no era gens destructiva, en tractar-se de tècniques d’imatge que es fan servir amb persones vives.
Resulta curiós, però, que Howard et al. hagin tingut en compte un altre aspecte ètic: les conviccions religioses que s’expressen en els textos del sarcòfag. El nom ‘Natsif-Amon’ fou una de les primeres lectures en llengua moderna d’un nom de l’Antic Egipte, és a dir un nom directe sense passar pel sedàs de la llengua grega. El nom personal constituïa un dels aspectes essencials de l’individu, juntament amb el seu cos físic (d’ací les tècniques de momificació), la seva ànima (ka) i el seu esperit (ba). En els textos funeraris llegim expressions com ‘un home reviu quan pronunciem el seu nom’ o ‘esmentar el nom dels difunts és fer-los viure de nou’. Això no feia referència exclusivament a la memòria dels supervivents, sinó que també tenia un rol en el judici d’ultratomba. En el judici davant dels déus, el difunt havia de confirmar de paraula que havia menat una vida virtuosa. Si reeixia, entraria en la vida eterna, i seria mereixedor del terme ‘maat kheru’ (= ‘veu sincera’), tal com apareix en els textos funeraris del sarcòfag de Nesyamun. Aquests textos funeraris, escrits com si fossin paraules pronunciades pel propi Nesyamun, preguen perquè la seva pròpia ànima rebi manteniment etern, disposi de lliures moviments, pugui veure els déus i dirigir-s’hi, tal com ell mateix, en tant que sacerdot, havia pogut fer en la vida terrenal. Howard et al., doncs, creuen que amb aquesta recerca compleixen una part del desig. És una blasfèmia inquietant, però, creure’s en el rol dels déus d’homes de fa 31 segles. Què diríem d’algú que volgués “ressuscitar-nos” amb la tecnologia disponible a començament del VI mil·lenni d.C.? Més val no pensar-hi.
Vet ací els signes jeroglífics que integren el nom que els egiptòlegs ara llegeixen com a Nesyamun. El nom significa literalment “Propietat d’Amon”
La metodologia utilitzada
El setembre del 2016, el sarcòfag de Nesyamun fou traslladat del Leeds City Museum al Computed Tomography Scanning Department de la Leeds General Infirmary. Una vegada en la sala de l’escàner, la mòmia fou treta del sarcòfag i col·locada en el llit del Siemens Definition multi-detector CT en orientació supina amb el cap en primer terme. Es realitzà una tomografia computeritzada helicoidal d’alta resolució. D’aquesta tomografia es reconstruïren imatges axials contigües, amb un gruix de 0,6 mm, que cobrien des del vèrtex cranial fins al dit gros del peu. Per a la visualització del tracte vocal es prengué addicionalment una sèrie d’imatges axials, coronals i sagitals, des del vèrtex del crani fins a les puntes superiors dels pulmons, amb un gruix de 0,6 mm i un camp de visió de 220 mm.
Amb el programa ITK-SNAP, es realitzà una representació estructural tridimensional de les vies aèries entre la laringe i els llavis. Aquestes vies aèries foren aïllades per tal d’imprimir-les en forma de sòlid tridimensional. En la pantalla, l’aire apareix de color negre, mentre que la densitat del teixit tou es representa en una escala de grisos fins al blanc. En la impressió 3D (amb una Stratysys Connex 260), doncs, calia reproduir els volums ‘negres’. Un punt de dificultat l’oferia la manca d’un paladar tou.
El tracte vocal, doncs, consisteix en el volum de les vies aèries, incloses la cavitat oral i la cavitat faríngia. El fet que la llengua, en el procés d’embalsamament, hagi patit dessecació fins a perdre la majoria del seu volum, és una dificultat addicional.
Al voltant de la impressió en 3D del tracte vocal es crea una coberta virtual. És sobre aquesta coberta que s’hi acobla un altaveu.
Reconstrucció del tracte vocal de Nesyamun
El resultat: un so vocàlic
Les imatges obtingudes mostraven la preservació de bona part de l’estructura de laringe i de la faringe. Aquesta preservació és una nova mostra de la perfecció del procés de momificació. Ara bé, manca la superfície tova del paladar, i la llengua ha perdut la massa muscular.
El tracte vocal fa 81,4 mm entre el front extern del llavi superior i la superfície dura del paladar. La distància entre la nou del coll i el paladar és de 68,4 mm. D’acord amb els estàndards moderns, són mides petites per a un home adult.
El tracte vocal imprès en 3D seguia les pautes del Vocal Tract Organ, que actua com a font de laringe acústica. Hom pot controlar des d’aquesta font la freqüència, el volum i la taxa i profunditat de vibració. El tracte vocal imprès encaixa amb un altaveu Adastra 952-210. Així es pot obtindre l’espectre mitjà de llarg termini. L’existència de quatre pics formants es corresponen a quatre ressonàncies del tracte vocal de Nesyamun: 690 Hz, 1870 Hz, 2560 Hz i 3420 Hz.
En pensar en les funcions litúrgiques de Nesyamun, hi havia una combinació de parlar, de recitar i de cantar. Howard et al. cercaven especialment aquestes entonacions.
Espectrogrames per una entonació de caiguda gairebé parlada, en la banda de 30 ms (a dalt) i de 5 ms (a sota).
La vocal resultant es troba a mig camí de la ‘a’ de ‘bad’ i la ‘e’ de ‘bed’. La postura del tracte vocal de Nesyamun, cal no oblidar-ho, és la determinada per la posició del cadàver, i marcada també per reducció de la llengua i la desaparició del paladar tou.
Més veus del passat
El projecte ‘Veus del Passat’ té davant seu diversos objectius. Treballen en l’estimació de tractes vocals a partir d’una informació purament esquelètica. També treballen perquè la producció sonora sigui dinàmica i reflecteixi la parla o el cant.
Certament, hi ha altres grups de recerca que han fet recreacions de veu a partir de reconstruccions facials, com en l’Home de Gristhorpe (un guerrer de l’Edat del Bronze que viure al actual Yorkshire). Però Howard et al. ofereixen una recreació vocal basada en dades anatòmiques més directes.
Potser la cosa atraurà més interès, si la reconstrucció de la veu de Nesyamun es fa servir per recitar els textos del seu propi sarcòfag, tant al Museu de Leeds com al Temple de Karnak. En tot cas, avui, el nom de Nesyamun s’ha repetit en els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Després de 31 segles, en certa manera, l’hem fet tornar a viure.
Lligams:
– Synthesis of a Vocal Sound from the 3,000 year old Mummy, Nesyamun ‘True of Voice’. D. M. Howard, J. Schofield, J. Fletcher, K. Baxter, G. R. Iball & S. A. Buckley. Scientific Reports 10: 45000 (2020).